A mil anys llum
(Per Sandra Uve ) - S'acaba d'estrenar el nou videoclip de la banda catalana Sidonie "A mil anys llum (de tu)", un treball magnífic de grafisme i documentació, amb una espontània composició de metallenguatge inspirada en el rebuf del moviment hippie de finals dels setanta i principi dels vuitanta. La peça no tindria raó de ser aquí posteada, sinó fos perquè conté en els seus principis actius grans dosis de porno de sèrie B. Amb aquesta sinceritat i bones idees que caracteritzen els pornófagos Jesús, Axel i Marc (Sidonie), en el clip utilitzen recursos gràfics com la doble, triple o combinada pantalla, per mostrar imatges sexuals explícites sense que pateixin el tall, ja habitual i consentit , de la neocensura espanyola en els mass media.
Un treball tendre, dirigit per Borja Conde, que homenatja no només al cinema x sinó als diferents gadchets que van marcar la cultura ia les generacions dels vuitanta: el Comodore 64, el Amstrad, el VHS, la sèrie de televisió Cosmos de Sagan ... En la peça també podem veure uns Súper-8 casolans (els originals seran en digital, però aquí hi ha una altra homenatge) que Jesús, Axel i Marc van fer a Villefranche-sur-mer, Menorca i Londres respectivament.
Més enllà del gaudi de veure aquestes petites joies audiovisuals, el clip m'ha obert un ressort sobre el cànon de bellesa de les diferents dècades de la indústria del cinema. Tot perquè en un sopar de còmic que celebrem fa un mes, el dibuixant i exdirector d'El Jueves Albert Monteys, va comentar que els sex symbols que van tenir els nois dels vuitanta, com ara Margot Kidder, la Lois Lane de Superman (1978 ), Nancy Allen d'Impacte (1981) o Robocop (1987) i ex esposa de Brian de Palma, Jamie Lee Curtis d'Un peix anomenat Wanda (1989) i Halloween (1978) o Kelly McGillis de Únic Testimoni (1985) i Top Gun (1986), van ser les actrius nodemasiadoguapas i en canvi muses eròtiques i onanistes dels vuitanta.
I aquí estava el quid de la qüestió. Ens agradaven dones sense recauchutar, diferents, quotidianes i especials. Al porno succeïa el mateix. Recordem a les actrius clàssiques, perquè totes elles eren diferents, no massa belles, ni excessivament perfectes.
M'agradaria pensar que el que passa ara, és un trastorn temporal. Som cromos i en cromos convertim els nostres gustos? O som capaços de crear el nostre propi món i enriquir-sense que ens donin pautes preestablertes? Vull creure en el que deien en aquell meravellós anunci d'Aquarius ... "El món està boig? No, no és cert ... l'ésser humà és extraordinari "
