Crítica de Diari d'una ninfómana
(Per Diego Salgado - Fanzine Digital ) - N'hi ha que s'han aventurat que amb la normalització social del porno, ara per ara accessible sense cap limitació per a qualsevol que tingui internet i objecte de bromes obertes en mitjans de comunicació i al carrer, al seu parent presentable fins a la data en públic, el cinema eròtic, li queden quatre dies.
(Això suposaria donar per bona la idea que la diferència entre l'eròtic i el pornogràfic resideix en els límits que imposen les convencions i la legislació, les zones del cos humà ensenyables en pantalla o la precisió dels angle de càmera. En aquest cas , Romanç (1999), Fóllame (2000) o Nine Songs (2004), ficcions comercials que inclouen sexe no simulat, estarien acabant amb el debat.
En realitat, el que distingeix a un gènere d'un altre és que el porno té com a objectiu prioritari l'excitació de qui mira, i el cinema eròtic es pregunta què batega sota la pulsió sexual, quina relació hi ha entre els nostres desitjos primaris i la realitat consensuada que habitem, com afrontar els abismes d'Eros i Thanatos.
Ningú podria titllar excel · lents títols eròtics com L'Imperi dels Sentits, Crash (1996), L'Últim Tango a París, Llunes de Fel, Eyes Wide Shut, Mida Natural, Delícies Turques o Sexe, Mentides i Cintes de Vídeo de complir una funció simplement lúbrica, per no dir que alguns d'ells serien més útils per rebaixar la libido, el que ben pensat revelaria molt sobre les nostres apetències. Ni tan sols realitzadors tan festius com Negre Brass o Russ Meyer escapen a una consideració de les seves pel · lícules més relacionada amb la sublimació artística de les seves pròpies fílies que amb l'intent de satisfer les dels altres.
Malauradament, a nivell popular i en la ment de molts productors encara preval la idea que l'eròtic es correspon amb les característiques més aparents i banals esmentades al principi. Així, Diari d'una ninfómana segueix l'estela d'Emmanuelle, Història d'O, Bilitis, Nou Setmanes i Mitjana o Orquídia Salvatge; escàndols prefabricats de temporada que amaguen i no donen pel que fa a explicitud, saturen les imatges d'un esteticisme epatante per camioners i administratives, i justifiquen els desitjos escopofílicos vergonyants d'uns i altres apel · lant a grotesques excuses de tall confessional o fins i tot reivindicatiu.
La pel · lícula de Christian Molina, per exemple, aspira a demostrar-nos que ser nimfòmana és respectable. O més ben dit, que el que les velles i repressores estructures patriarcals deien ninfomania no és sinó desinhibida expressió de la lliure voluntat sexual femenina. D'interessar a un tal assumpte, seria difícil prendre-s'ho seriosament tenint en compte la quantitat d'estupideses (¡¡basades en experiències reals de Valérie Tasso, autora del llibre en què es basa el film!!) Que fa Val, una atractiva i ben posicionada universitària les inquietuds existencials, o seria més adequat escriure genitals, la porten a protagonitzar 45 escenes de sexe gairebé tan relamidas com la protagonista, Belén Fabra, fins que pèrdua de la feina, mort de la seva àvia, maltractaments domèstics i contractació en un bordell mitjançant trobi la pau d'esperit ... que consisteix a seguir abusant fins a l'infinit dels seus llavis majors i menors.
A l'absoluta idiòcia i correcció política (valgui la redundància) del desenvolupament argumental, que fa cap favor a les dones pretenent el contrari, cal sumar-li la incoherència habitual en aquests subproductes d'estar exhibint vingui a tomb o no el cos per descomptat perfecte de la nostra heroïna, abillat amb milers d'euros en llenceria sempre diferent; les pèssimes interpretacions de Fabra i de Leonardo Sbaraglia com el seu nuvi (in) formal, una direcció artística que converteix tots els escenaris en això, en escenaris a l'última en tendències, i un treball de guió i realització tan pobre que tot es fia a la veu en off de Val, aclaparadora per la seva profunditat: "He estat una dona promíscua, sí. Pretenia, en definitiva, utilitzar el sexe com a mitjà per trobar el que tothom busca. Reconeixement, plaer, autoestima i, en definitiva, amor i afecte. Què hi ha de patològic en això? "
Contestarem aquesta pregunta quant algun metge ens pugui confirmar si el mal cinema és susceptible de generar patologies. El millor?: Fa olor de fracàs de taquila. El pitjor?: La hipocresia que comporta la seva producció. La hipocresia de la Comunitat de Madrid en entrar al drap i prohibir l'exhibició del cartell de la pel · lícula (si és que no és una estratagema publicitària). Puntuació: reservada a admiradores de "Sexe a Nova York" i "Dones Desesperades" que tinguin ganes per distracció de donar-li al coco.
